Reflexions sobre pantalles, desig i salut mental

Per fi arranquem amb aquest apartat de blog. Escriure un blog és com tornar als 2000s quan encara era possible pensar que els continguts a la xarxa podien ser extensos.

Era encara l’inici de tot. Tres anys abans, un estiu de 1997, en un ordinador de sobretaula vaig fer la meva primera cerca. Recordeu la vostra? Via Yahoo vaig buscar informació sobre el meu músic preferit del moment: Tricky. (Dediquem 1 minut de silenci per recordar per uns moments el sorollet circuitbending dels primers rooters). La manera de generar contingut en aquell moment mantenia, per analogia, l’estructura de l’era anterior, en format paper. Traslladàvem, amb un punt d’ingenuïtat, la manera de fer del món analògic al nou món digital. Després van irrompre les xarxes socials que ho van canviar tot. Però, durant un període curt, que va durar uns anys, hi va haver una mena d’Internet 1.0 creatiu, temptatiu, d’exploració i d’intercanvi super interessant que la lògica de mercat encara no havia trobat la manera de fagocitar monetitzant-lo.

Estic parlant (ainx! vertigen del pas del temps) de l’època de Fotolog, Mixmail, Blogspot, Myspace i l’inici de Youtube. Una mena de terreny digital selvàtic, com un enigma. (Digressió: caldria analitzar -segur que ja s’ha fet mil vegades- el per què de la longevitat de Youtube. Potser la senzillesa de la idea? -tanco digressió). Per aquesta finestra encara tendra d’Internet, de cop, les persones van tenir al seu abast una eina increïble per compartir les seves creacions i va explosionar d’una forma desbordant i urgent. Així és com vaig conèixer apostes artístiques fantàstiques com els Venga Monjas, el Miguel Noguera, la publicació del primer disco de l’Isaac Ulam i tantes altres propostes. Encara no existia Facebook i anàvem pel carrer amb Alcatels, Nokias i Motorolas.
És a dir, fora de casa o de l’oficina el món encara era purament analògic. Amb tele, cine, radio i ordinadors de tub, però analògics. Amb la perspectiva del temps sento que va ser un moment molt especial. Estàvem a la cruïlla de dos mons: un, el “real” analògic, sòlid (=el món d’ahir) i el nou món internàutic, digital, digalicomvulguis. Un moment molt especial d’hibridació embrionària en què començaven a difuminar-se certs contorns i emergien noves realitats. Aquesta finestra temporal, gens estàtica, va durar pocs anys i la seva fi va ser la irrupció del primer Iphone (crec). En aquesta unió explosiva d’Internet 1.0 + la deriva cap a model de negoci de Facebook + el primer Iphone el mercat per fi va trobar la manera de monetitzar de debò aquella energia que fins al moment era principalment creativa i no orientada al business.
Aquest és el resum, explicat “a la brava” i des de la meva experiència d’aquells anys :/ (Segona digressió: no voldria sonar nostàlgic ni idealitzar aquell moment. Sóc conscient que Internet segueix sent un lloc en què continuen donant-se fenòmens creatius desbordants i urgents (cito de dalt) a Tik Tok, a Instagram i on sigui que estiguin passant ara mateix les coses. Potser a Substack?, que em recorda una mica un revival del primer Blogspot?

El que passa que jo em vaig baixar del carro al 2017. Bé, una mica del carro, en concret el de les xarxes socials.
Lev Vygotzki, psicòleg rus, va fer una aportació essencial ja als anys 20 del segle passat que nodriria les investigacions sobre la psicologia del desenvolupament en les següents dècades. Una idea senzilla: la nostra ment està mediada per artefactes socioculturals. És a dir, el nostre desenvolupament com a humans no es pot pensar només en una essència purament biològica sinó que estem mediats per les pròpies creacions dels nostres avantpassats i coetanis ja siguin la fletxa amb la punta de ferro, l’escriptura, l’invent de la màquina de vapor o Internet. Per tant per comprendre les persones ens hem de fixar en els artefactes socioculturals del moment: en les seves característiques i el detall dels seus impactes. Doncs, justament em vaig baixar del carro, perquè, de cop i volta, vaig sentir d’una manera íntima que aquesta mediació, en determinats moments era, perdoneu-me l’expressió, “xunga”. L’impacte que el consum de pantalla produeix a la meva psique es tradueix en procrastinació, dispersió i una ansietat subtil i sostinguda mentre salto hipnotitzat de link en link. Aquest impacte/influència/mediació -digues-li com vulguis- es dóna en tots els processos cognitius (atenció, percepció, memòria, pensament, llenguatge). Però, en concret, el que em va fer activar un canvi al 2017 va ser l’impacte en la meva motivació (=el desig). Compte! no escric per demonitzar

Internet d’una manera reduccionista, ni per intentar fer un discurs 100% antipantalles, ni per posicionar-me com a expert, però sí per sumar-me a aquesta aposta que han iniciat algunes persones per aixecar més el cap de les pantalles per poder disposar d’un espai “no wifiejat” ni condicionat pels inputs que ens arriben a través dels fotons de la pantalla. M’explico: una tarda de 2017 estava estirat al sofà mirant el mòbil, quan de cop, vaig adonar-me que estava vehiculant el meu desig de tocar la guitarra des de feia hores mirant vídeos de gent que gaudia tocant la guitarra. Situació paradògica: el que m’impedia satisfer el meu desig genuí de tocar la guitarra era l’algoritme que utilitzava el meu propi desig per generar-me un plaer captiu (massatge a l’amígdala) oferint-me vídeos de gent tocant la guitarra. Aquí està el nucli dur del que vull dir. La següent imatge: jo estirat al sofà, però completament immòbil. És màtrix, però no pas un màtrix de nadons en formol connectats a màquines sinó el nostre màtrix de cada dia. I just en aquell moment absurd -podria haver sigut qualsevol altre- és quan vaig decidir eliminar tots els meus comptes: X (llavors Twitter), Facebook i Instagram. He d’admetre que va ser només una desconnexió parcial, segueixo utilitzant un smartphone amb les típiques apps de Google, Whatsapp, Spotify , Bandcamp i l’app del diari digital, però va ser rellevant eliminar, almenys, les xarxes socials. I, en aquesta desconnexió parcial, imperfecte m’he quedat des de fa nou anys. El que em va mobilitzar aquella tarda de fa sis anys a fer aquesta canvi va ser 1) una sensació íntima i genuïna de frustració per no activar-me a agafar la guitarra i 2) adonar-me de la manipulació del disseny adictiu de les xarxes. Aquest “adonar-me” no era des del pensament (això ja ho sabia) era un adonar-me més profund. A vegades em pregunto si les generacions que ja són nadives digitals tenen aquesta capacitat d’adonar-se de l’impacte quan “la pantalla” es torna abusiva. En algun moment he cregut que només disposen d’aquesta capacitat de protecció les generacions que han viscut en un món pre Internet i que, per tant, tenen el record i l’experiència d’una alternativa des de la qual poder contrastar i tenir suficient perspectiva per tenir la certesa que un món analògic és possible i habitable (no és Mart). Però darrerament acompanyant en teràpia a joves i adolescents he constatat que no és així: les persones nadives digitals també en determinats moments connecten amb aquesta pertorbació íntima que deriva d’aquesta captació abusiva de la seva atenció i del temps per part de les pantalles; són conscients dels riscos que un consum abusiu derivi en més aïllament i desconnexió en el pla analògic “real” de les altres persones i, per tant, de saber identificar les seves necessitats. Les persones nadives disposen també d’aquesta intuïció que els protegeix i que és intrínsecament un mecanisme de salut mental, però els manca experimentar que l’alternativa en el pla analògic i de la desconnexió és possible i, fins i tot, interessant. Només cal que en determinats moments des dels diferents sistemes - escola, família, etc,- els acompanyem perquè aflori la necessitat i puguin experimentar- la. Quan en el transcurs de la teràpia prenen consciència d’aquesta necessitat, els hi proposo desconnectar digitalment. Els repto a fer breus dejunis digitals, temporals, per poder aixecar el cap de la pantalla. Aquest moviment permet experimentar múltiples canvis, alguns més intensos altres més subtils, com són: l’avorriment, el divagar del pensament sense interferències que els condicionin, restar en silenci i posar atenció a les seves sensacions i emocions, connectar amb desitjos i vehicular-los en la “realitat real (= tocar la guitarra), o relacionar-se amb els altres en la presencialitat. Aquesta darrera experiència els permet escoltar i estar més atents a les necessitats dels altres (practicar l’empatia). Però també, cal dir-ho, experimentar la part fosca de l’addicció que en alguns s’expressa amb més o menys intensitat: ansietat, por de perdre el control, por de quedar-nos sols, etc. En resum atendre la nostra ment desregulada per asserenar-la per nosaltres mateixos. Com dic, no és una esmena a la totalitat de “les pantalles” (aquest text arriba via Internet, beneïdes contradiccions), però cada cop tinc més clar que com a psicoterapeuta cal afavorir aquesta experiència de desconnexió digital per tal que aprenguem a poder fer aquestes transicions entre el dins i fora de “la pantalla”. Tenir la capacitat de no deixar-nos atrapar quan som a dins i poder gaudir quan som fora. L’aposta no és tant abandonar Internet sinó poder transitar entre el dins i el fora amb més llibertat i consciència. Fa unes setmanes un noi que atenc em va comentar espontàniament que s’havia comprat un Nokia i que havia decidit prescindir del seu smartphone. En psicoteràpia molt sovint cal posar el focus en el detall: fer canvis petits que n’activin de majors. A la sessió em mostrava el Nokia il·lusionat però en el transcurs de la sessió li va anar aflorant tota l’ansietat i la por per la magnitud del canvi que es proposava. Com és habitual formulava el repte en terme de màxims. Li vaig suggerir que reformulés el repte cap un canvi més petit i progressiu ja que en aquestes apostes d’un repte tan gran creix, justament, el germen de la procrastrinació i el no-canvi. Li vaig proposar que deixés el mòbil a casa l’endemà a viam què passava, que posés tota l’atenció de els detalls d’aquell dia i registrés l’experiència subjectiva de la vida fora de màtrix. Ho estem recopilant,...

He començat recordant els 2000s i vull acabar anant encara més enrere al 1986, quan tenia 6 anys. Recordo jugar amb un company al pati de l’escola amb una pedra que havíem decidit que era en realitat una màquina a la qual li podíem fer qualsevol pregunta sobre el passat, present i futur i, fins i tot, sobre la vida després de la mort. La màquina ens retornava sempre la resposta correcte. No era aquesta màquina imaginada la IA? Sembla increïble tot el que ha passat amb un lapse tan curt de temps però cal activar-nos per no abraçar-nos a les màquines incondicionalment perquè, com els desitjos, poden devorar-nos.