Molta gent triga anys a demanar ajuda per un trauma perquè pensa que el que li va passar no va ser prou greu. Que hi ha hagut gent que ho ha passat pitjor. Que ja fa vint anys. Que a casa seva no hi faltava res.

I tanmateix hi ha records que continuen allà, intactes, i que en aparèixer porten la mateixa sensació física que tenien llavors.

Aquesta és la definició pràctica del trauma: no allò que va passar, sinó allò que va quedar dins sense poder-se pair. Un fet únic i evident pot deixar empremta — un accident, una agressió, una pèrdua sobtada, una experiència mèdica dura. Però també la deixa el que es va repetir durant anys sense que ningú ho anomenés: créixer amb un pare imprevisible, sentir-se invisible a la pròpia família, l'assetjament a l'escola, una relació que et va anar apagant, haver de ser l'adult de casa sent un nen.

Aquest segon tipus sol ser el més difícil de reconèixer, precisament perquè no hi ha una escena per assenyalar. No va passar res extraordinari. Va passar sempre.

Com continua actuant el passat en el present

Quan un record no es processa bé, el cervell l'arxiva amb tota la càrrega original: les imatges, les sensacions corporals, les creences que es van formar en aquell moment. I des d'allà continua funcionant, encara que hagin passat dècades.

Per això les persones que arriben a teràpia per aquest motiu poques vegades consulten pel record en si. Consulten perquè reaccionen de manera desproporcionada a coses petites i no entenen per què. Perquè es posen en alerta davant d'un to de veu concret. Perquè quan algú s'acosta massa, alguna cosa dins seu es retira. Perquè porten una creença de fons — no sóc suficient, no em puc fiar de ningú, si em mostro em faran mal — que sostenen amb absoluta convicció encara que racionalment sàpiguen que no és del tot certa.

També apareix al cos: sobresalts, tensió constant, dificultat per dormir, moments de desconnexió en què un se sent lluny de si mateix o de la situació. I de vegades amb pensaments o imatges que tornen sense haver-los cridat.

Entendre d'on ve tot això ajuda, però no n'hi ha prou. Moltes persones fa anys que saben perfectament quin és l'origen del seu malestar i això no l'ha reduït. La comprensió intel·lectual i la memòria emocional funcionen en nivells diferents.

Com treballem el trauma a Espai Equilibri

El primer pas no és mai parlar del record. És assegurar-nos que hi ha prou estabilitat per acostar-s'hi sense desbordar-se. Això vol dir treballar abans la regulació: recursos concrets per calmar el sistema nerviós, reconèixer els senyals d'activació i saber aturar-los. Sense aquesta base, remoure el passat fa més mal que bé.

Quan aquesta base existeix, fem servir EMDR, un abordatge reconegut per l'Organització Mundial de la Salut per al tractament del trauma. Treballa sobre la memòria emocional mitjançant estimulació bilateral, permetent que el cervell processi allò que va quedar bloquejat. No cal reviure l'episodi amb detall ni explicar-lo sencer. El record no desapareix: deixa de fer mal en recordar-lo, i la creença que es va formar llavors s'afluixa.

En paral·lel treballem el que aquell passat va deixar instal·lat en el present: la desconfiança, la hipervigilància, la manera de vincular-se. Perquè l'objectiu no és només tancar una ferida, sinó que la vida d'ara deixi d'organitzar-se al seu voltant.

El ritme el marques tu. En trauma, anar a poc a poc no és perdre temps — és l'única manera que el procés sigui segur.

Si no saps si això va amb tu

No cal tenir un diagnòstic ni saber posar nom al que va passar. Si hi ha un record que evites, una època de la qual prefereixes no parlar, o una reacció teva que no aconsegueixes explicar-te, ja hi ha material suficient per començar.

A la primera sessió no hauràs d'explicar res que no vulguis explicar. Valorem junts què t'està afectant i decidim per on començar.

Escriu-nos o truca'ns i en parlem.

Espai Equilibri — Carrer Francesc Moragas 25, Sant Cugat del Vallès · 604 84 98 44 · info@espaiequilibri.com

Teràpia per al trauma i les ferides del passat